Teresa

Els cabells, abundants i caragolats, eren el marc d'aquella cara bruna, de somriure enigmàtic i vergonya perenne. Els rulls li regalimaven ordenats a cada costat i al bell-mig d'aquell quadre destacaven dos ulls foscos i profunds que quan corresponien petrificaven i volien dir moltes coses. Secundàriament a aquella imatge, les esquadres cristianes desfilaven decididament de cara al sol fins al castell. La dentadura de neu s'amagava en esgotar els darrers rajos de mentireta que compartien. A poqueta nit l'abric de colorets la tapava del fred de primavera. Ho van deixar córrer. Se'n va anar a tocar el saxo i ja no es van veure més.

Hui Teresa ha sigut mare.  

La xicona de Wan Chai

No s'esperava aquell formigueig de gent a eixes hores de la vesprada. Aquell moll envellit, darrer vestigi de les glòries colonials angleses, era tot un vesper de compatriotes i forasters delerosos de pujar al ferri que els conduïa rutinàriament al continent. Un operari disciplinat i un buit de 4 metres fins la mar bruta els barraven el pas i la impaciència. Veient que el vehicle s'atracava a poc a poc, els passatgers que feien cua començaven a posar-se desficiosos i intentaven guanyar centímetres a costa d'espentar als altres i avançar de manera sigil·losa. El sentit cívic i pràctic acabava imposant-se en l'anarquia de la pressa. Allà dalt hi cabien tots. El ferri, espiritualment britànic, salparia a la mateixa hora.

Tanmateix, la xica de Wan Chai que es recolzava a la barana d'aquell port, no va pujar. Li va semblar que aquella dona blanquinosa, d'ulls xinesos i baixa estatura era una bona mare, ateses les efusives besades d'última hora que va fer als seus dos fills. Ambdós germans, vestits d'uniforme i la motxilla carregada de llibres competien entre sí per tal d'arribar els primers al seient de fusta. L'encarregat, estant els xicons orfes d'autoritat, els va amonestar. Haurien de comportar-se durant el trajecte fins al continent.

De sobte, els grinyolats motors d'aquella barcassa van ressonar sense pietat. L'operari va deslligar aquella corda i va apujar la passarel·la amb un botó verd. Mentre uns parlaven fort, altres aprofitaven els deu minuts de travessia per deixondir-se de les pressions quotidianes. La vella embarcació abandonava l'illa i s'engolava per la badia, cada vegada més reduïda per la pressió urbanística d'una gran urbs sense cap remordiment ni por a guanyar-li metres a la mar. Havia de reconéixer que l'horitzó de gratacels infinits que començaven a oferir tota classe de lluminàries patrocinades al capvespre, tenia un component de suggestió que el capficava en la seua nova condició cosmopolita.

Els menuts deien adéu i la mare, amb un jersei de llana blau i un cabell preciós que onejava amb el ventijol, s'empetitia en la distància. Li va semblar que aquella jove s'eixugava el llagrimall amb un mocador, plorant un acomiadament habitual i indesitjable. Els xiquets però, eren aliens a tot drama familiar. Allà, asseguts entre ciutadans que els miraven amb curiositat maquinaven per fer maldats en aquell espai temporal d'alliberament sense tutela.

Arribant a l'altre port, més nou i flanquejat per un auditori modern, les maleses només podien quedar-se en temptativa. El pare els va rebre a Tsim Sha Tsui amb la indiferència i resignació d'un home ocupat que ha estat interromput forçosament. Els va saludar sense interés i els va indicar que el seguiren mentre caminava altiu i sense girar-se. I ambdós, temorosos de rebre un carxot, el van seguir muts i disciplinats fins a perdre's de vista entre mig dels taxis rojos i els passos de zebra multitudinaris que conduïen a l'altra gran ciutat del continent.

No ho podia albirar amb nitidesa, però imaginava que aquella xicona de Wan Chai encara estaria a l'illa, recolzant-se sobre la barana, maleint haver de compartir la custòdia amb aquell monstre.

L'Ararat perdut

Estableix el Gènesi que l'Ararat fou la muntanya on va encallar l'Arca de Noé. El precedent bíblic no és descabellat si observem que que el Արարատ s'alça abruptament al bell-mig de les volàtils fronteres turques, armènies i iranianes. La seua pronunciada elevació que ultrapassa en el seu punt més alt els 5000 metres no solament li confereix una estampa de neu perenne, sinó també, per al cas que ens ocupa, un simbolisme visual i geogràfic de connotacions nacionals etèries. Açò constitueix un fet oficial, fins al punt d'aparéixer destacat a l'escut d'armes d'Armènia. Ja fa molts anys que aquesta mena d'Olimp armeni no pot rebre eixe gentilici oficialment, doncs desde 1921 pertany a Turquia com a conseqüència d'anys de Primera Guerra Mundial i posteriors tractats de repartiment entre russos i turcs, amb el teló de fons del trist genocidi armeni.

Amb aquests preludis bèl·lics, d'ignomínia nacional i vergonyes silenciades caldria situar-se a Erevan. Des de la capital d'Armènia estant, l'observació al sud del volcà inactiu és alhora humiliant, colpidora i nostàlgica per als compatriotes del país caucàsic. A tocar de mà, ferix la seua condició inabastable en sentit físic i metafísic.

Una nit va recordar l'Ararat després de somniar que s'havia equivocat profundament. Havent caigut al barranc fosc, la forta riuada de la imprudència havia arrasat la trajectòria ideal i l'havia conduït mar endins fins a deixar-lo mig ofegat sobre aquella illa despoblada, refugi d'antics pirates. Enfonsat en l'isolament més absolut, no acabava de pair el seu nou estat de nàufrag desgraciat i s'arrapava als tres o quatre fruits per sobreviure i allargar d'eixa forma l'angúnia d'un remordiment agut i irreversible.

Els dies clars de l'hivern, quan el ponent anticiclònic netejava les boires podia albirar de bon matí els contorns difuminats d'aquelles muntanyes que va xafar i gaudir abans de la desfeta. La visió llunyana i impossible de les cingleres conegudes i la imaginació dels atzarosos camins comuns li retornaven l'agror inesborrable de la desgràcia. Malgrat l'hipotètica esperança que hauria de proporcionar aquell miratge pròxim a l'horitzó, assumia que la sentència d'aquell castic era inapel·lable. Mai ningú tornaria a buscar-lo i rescatar-lo de les gèlides profunditats de la indiferència i la proscripció.

El que vam menjar

Que sóc un lector bastant precari és un fet notable. Estic establert en la inconstància més absoluta i m'entretenen altres formes inerts de perdre el temps. Les xarxes socials i altres tipus de xafardeig desplacen a un lloc secundari el conreu de qualsevol literatura en valencià, castellà o anglès. I quan arriba el moment, ja és tard, estic rendit o em couen els ulls, reivindicant el seu merescut descans. Altra cosa és la voluntat prèvia -poca broma- de llegir tots els papers que s'hi troben a la biblioteca, a les botigues o a les prestatgeries de qualsevol amic. M'ho empassaria tot, sense distincions.

Pensava en aquest pretext innocu quan un any després posava punt i final al llibre de Josep Pla El que hem menjat. El meu prestador, el prohom castellut Reis Payà, sabedor del meu gust quasi obsessiu per qualsevol tipus de menjar, em va deixar el llibre citat amb l'advertència de llegir-ho a poc a poc, assaborint les descripcions particulars de cada menjar amb la pausa i l'hedonisme que transmet l'empordanès a cada paràgraf. El context del préstec no podia ser més adient, amb un dinar suculent a cals bons amics Tino i Albert Mira, bastit principalment pels percebes i el secret ibèric magistralment cuinats per Reis, regats amb cerveses de la terra com ara la cervesa artesanal Serra Gelada de Benidorm i l'Spigha alcoiana Coffe Porter, i vins des de l'albariño Altos de Torona, fins al Cabernet Savignon Idrias Denominació d'Origen Somontano. Amb eixes apostes segures, tot l'àpat va estar conduït per la retòrica assenyada de Reis, l'hospitalitat de Tino i Albert i la companyonia més absoluta.

Un any després finalitze el capítol Cafè, copa i puro, una institució d'aquest país com diria Pla. No sóc especialista, ni tampoc amant de fer ressenyes acadèmiques i rigoroses -els primers articles van ser llegits fa quasi un any-, si bé crec honestament que la generositat i expectatives de Reis bé ho mereixen. Amb tot, només em puc atrevir a fer un senzill balanç personal. Aquest manual de bon gourmet català i universal ha estat en nombroses ocasions un desfermador de la fam. D'una fam diguem-ne innecessària, irreflexiva, inoportuna, aliena a qualsevol horari però ben real, fregant els límits de l'antull i l'ansietat. I això no és cap ximplesa per a aquell que vos escriu, ateses la gana no excloent i l'afició de fartar com a virtuts més destacades de la meua personalitat.

Així, amb aquest efecte fisiològic -jo en diria psicològic-, no faig més que constatar un fet evident: les descripcions han estat tan tangibles i acurades, que fan vindre ganes de compartir-les en primera persona, directament. Josep Pla és un rigorós coneixedor de la gastronomia europea, de la seua varietat, dels plats heterogenis que es poden trobar a tot arreu, de la fruita, de la pasta de les verdures, del vi, la cervesa o el cafè. Amb eixa saviesa qualificada i adquirida per la font de l'experiència, disserta sobre tot allò que trobem a la taula així com els factors socials que l'envolten. Des d'anècdotes personals, records llunyans o l'admiració per la cuina tradicional com ara el niu palafrugellenc, ens fa arribar sense pensar-ho una de les millors guies del bon vivant afeccionat als suculents vicis de rossegar i engolir.

Definitivament, al meu estomac, víctima d'una cremor recalcitrant que m'esguella l'esòfag, no li convé que llija aquestes coses.

Reflexions barcelonines

Quan hom a la llarga viatja a Barcelona -menys voltes del que desitjaria, és de justícia dir-ho- es troba moltes vegades enredat al parany previ dels prejudicis i dels titulars. M'esgarrifen ambdós conceptes tot i reconéixer que no són poques les ocasions en què algunes converses que he mantingut darrerament han derivat, amb la meua aquiescència, cap a aquesta lògica superficial, negligida i políticament intencionada. El pacifisme representat pel costum secular de la no intervenció, l'hàbit de prioritzar i parar esment a allò que s'està dient en detriment d'una posició activa no deixa de ser una postura prudent o convenient segons quins àmbits, provocada per la ignorància supina altres vegades, però altament frustrant ateses les constants generalitzacions i banalitzacions que s'hi troba un pel camí. I tot plegat constitueix un fet altament decebedor. En efecte, els grecs ja formulaven aquella tesi per la qual s'explica el fet de que Déu ens proveïsca de dues orelles i una boca. En resum, aquest privilegi diví respon a la necessitat d'escoltar el doble del que es parla. Malgrat tot, de bocuts, exacerbats i elementals, a grapats. L'experiència ens diu que les quatre llengües i mitja orella són, hui per hui, la pràctica verbal més corrent a l'opinió de moltes de les persones que ens rodegen.

Des de la llunyania seguisc amb relativa atenció els esdeveniments polítics, històrics, culturals de la capital del Principat. Des del sud estant, no són poques les vegades que idealitze d'una manera més romàntica que racional elements com ara l'entramat urbà, el maridatge entre la identitat i el cosmopolitisme, les imatges literàries que em trobe als llibres de Pla o la vastíssima gastronomia. Fins i tot els arribe a gaudir de manera parcial a les meues visites fugaces i afaenades. La vida però, segueix el seu curs de normalitat, aliena per moments als categorismes profans i excessius de tota mena. Fins i tot els propis.

Amb tot, és un fet evident que Barcelona no deixa ningú indiferent, ni que siga travessar la Diagonal en plena hora punta o mirar el trànsit des de la grisa panoràmica d'una finestra d'oficina.

Dos apunts.

Dinant a un restaurant, -un llobarro sense rival- he vist a Javier Clemente, el bon xic de Barakaldo, un referent futbolístic d'antics triomfs a l'Athletic de Bilbao i recents polèmiques. M'ha semblat un tipus molt baixet i malauradament no he pogut intercanviar cap impressió amb ell. Admirat i criticat, la seua trajectòria ha vingut a la baixa en passar d'equips i seleccions guanyadores, a conjunts que lluitaven per evitar el descens i seleccions de segon o tercer nivell. No obstant això, amb ell haguera compartit taula amb la convicció de passar una estona divertida, d'aquelles que deixen un solatge diferent. El darrer doblet de l'Athletic a la 83-84 i el seu marcat caràcter basc, amb no menys sarcasme ben bé mereixien aquest desig. Em declare totalment clementista.

Humilment crec que alguns dels exegetes que s'escolten a les ràdios dels taxis no fan bé el diagnòstic de la situació postelectoral catalana. És molt difícil -mai diré impossible- que les CUP, granítiques, acaben investint Mas. Els fraticelli que diu Juliana són més coherents i puritans del que estem acostumats. El funcionament intern és complex, tal vegada massa asserenat, però del mateix sorgeixen manaments inqüestionables d'obligada execució. Fer cas omís a les votacions de Manresa suposaria alta traïció. Cal veure, des d'un prisma nou, que determinats comportaments estan canviant. Com a predicció més analítica que estríctament subjectiva, altre candidat o noves eleccions. Mas, que s'hi troba còmode en els terrenys de l'èpica nacional i representativa, podria acabant fent un pas al costat per tal d'evitar els comicis a març. Un escenari indesitjable on alguns pagarien les incerteses. Dues orelles i una boca. Els grecs sempre han sigut uns avançats.

A mi querida España

Pensemos en un tren constituido por unos cuantos vagones con pasajeros fijos, cada cual más variopinto. Todos ellos, conducidos por una locomotora común, caminan lentamente, unidos desde hace tiempo por ensamblajes vetustos que chirrían, dando a entender que en ciertos sectores del convoy existen síntomas de envejecimiento así como la necesidad de suprimir el óxido y acometer una profunda renovación. Pese a la negativa obcecada de la máquina, que cree firmemente que todo se fabricó de tal forma que no hubiera ni fisuras ni desperfectos, se empieza a escuchar una especie de runrún que evidencia que no todos están satisfechos. La locomotora, que silba furibunda al mínimo atisbo de subversión de los vagones traseros cuenta, en primer lugar, a su imagen y semejanza, con unos vagones de primera que destilan una identificación total con el rumbo, la velocidad y la conducción del mando. Sus ocupantes conforman el organigrama técnico, legal y comunicativo de la expedición. Niegan, en cierta medida, por el deseo de mantener su status quo y el rumbo elegido, que el tren se pueda estropear. Rechazan otras formas de organización y denostan la propuesta de itinerarios alternativos que no transiten por las vías preestablecidas. Los motivos de la negación, casi siempre alejados de razonamientos técnicos susceptibles de ser debatidos y mejorados, a menudo se circunscriben al manual. Tajantemente. Aquel manual de uso, redactado con la urgencia de una partida necesaria, se esgrime constantemente como el escudo que impide aventuras y desafíos. Todo está en orden, dicen. No hay que modificar nada porque el manual ya lo estipula todo. Y como todo lo estipulado es sacrosanto, no hay posibilidad de alterar el texto. Atado y bien atado. Las hojas de ruta discrepantes no se negocian, ni tan sólo se consideran. Y mientras los diagnósticos diferenciados son desoídos y revocados en virtud del código interno, en los vagones traseros ya hace tiempo que se filtra un fuerte tufillo de carbón. Las viejas calderas se han calentado y ya han empezado a hervir. Quizás no sean bastantes los comprometidos en desollar la locomotora inutilizada pero los que antes de ayer eran cuatro dando palazos, ayer fueron ocho, ahora son doce y mañana quizá veinte. Y como decían los ascetas del vagón, han estado yendo lentos porque tienen la intención de llegar lejos. En la posición de mando las cabezas comienzan a asomarse por las ventanillas con recelo y desconfianza. En medio, algunos bienintencionados todavía aspiran a liderar un tren heterogéneo y un régimen interno que lo flexibilice. Es posible que todos lleguen tarde.

La fortaleza de los anclajes se ha oxidado gravemente. Y esto no figura en el manual.  

Cròniques Serranes (II): Puig Campana

A les 6:30 del matí de dissabte sonava, una vegada més, frenètica, la molesta alarma que em desperta tots els matins sense pietat. Tinc una son tan intensa que dubte en ajornar-la 10 minuts, però no m'he preparat la motxilla ni l'esmorzar i toca posar-se en marxa. La claror ja entra ben forta per la finestra que, a cosa feta, m'he deixat oberta, a fi d'aprofitar els escassos moments de fresca de les nits tropicals que assolen aquesta banda de la Mediterrània. Ja fa basca. Al cim del Puig Campana, enlairat a la Marina, l'alba ja és present. Des de la meua habitació estant, tinc un observatori privilegiat de la majestàtica muntanya que coronarem en unes hores, si Déu i la calor volen.

Sense perdre més el temps en les contemplacions quotidianes, em dispose a preparar un cafè amb unes galetes Maria. Al primer mos, m'adone que estan reblanides i un poc dessaborides. Així i tot, me les empasse amb sopetes, ben amerades de cafè i amb molta pressa per fer-me l'esmorzar i arribar a l'hora. L'entrepà de pernil i formatge amb un ratget d'oli, és acompanyat per un plàtan gens llustrós, però que, eventualment, no falla mai. Extrac del congelador tres botelletes d'aigua que acabaran com el caldo del putxero. Un aquàrius, dos barretes i dos gels constitueixen el kit d'emergència per tal de prevenir les temudes pàjares de l'estiu.

Enfile ràpidament la carretera cap a la Font del Molí amb música del darrer cd de Komfusió, que compta amb algunes cançons enèrgiques i motivants. A l'altura del Restaurant el Alcázar em trobe amb un camió de brossa que exercix de tapó fins al nucli urbà de Finestrat i em fa impacientar-me bona cosa. Definitivament faig uns minuts tard. A les 7:35 deixe el cotxe a la mateixa font i veig que no hi ha ningú. Puge corrent i arribe fatigat. M'esperen dalt, a l'inici de la senda que condueix al quilòmetre vertical. Quasi tota l'expedició d'Alfafara i una nova incorporació, Raúl, em reben afectuosament.

(La Llei Mordassa, la de la censura en internet, que va entrar en vigor fa només unes setmanes, m'impedix relatar allò que va ocórrer entre les 7:35 i les 8:15.)

Només iniciar les primeres costeres note que la broma em costarà més del compte. Si bé, he mantingut la rutina de dos o tres carreres per setmana, des de la gesta del Penyagolosa no he tornat a fer cap tirada llarga, i els últims dies han estat en blanc. La calor ja és manifesta, i tant mon tio Jose com Juan imposen un ritme molt intens des de l'eixida. Amb l'excusa de parlar amb Vicent, Arias, Quico o el Valdi, em quede darrere esperant entrar en calor i que els de davant afluixen. Parlem una mica de tot -pròximament Vicent farà el seu segon Ironman que acabarà amb èxit-, actualitzem les nostres vides, però prompte deixe de xarrar amb la sensació de que em falta l'aire. A la primera parada, poc abans d'iniciar-se el Barranc de Marietes -el tram més dur de tota l'etapa-, em trobe literalment ofegat, amb símptomes de no trobar-me gens fi i un mal de ventre sospitós que em fa demanar uns mocadors, per si hi ha alguna carrasca que cobrisca el crim i aixoplugue un hipotètic apreto. Per a més inri, veig cares molt senceres, la qual cosa em provoca eixa vergonya torera que senten els esportistes que saben que hui patiran, i quedaran els últims. Hui m'ha tocat a mi -em dic- i tractaré de fer la meua marxa.

A l'inici de la pedrera vaig quedant-me, i el Valdi, a qui reconec ser un gran samarità i excel·lent persona, decideix quedar-se per tal de fer-me costat. No ho accepte de cap manera perquè sé de bon grat, que el seu desig està en pujar amb Juan pel famós runar en què, segons diuen, fas un pas endavant, i tres enrere. La generositat del Valdi se m'apareix encara major quan, una hora després, sé que ha estat el primer en coronar el cim. A poc a poc vaig quedant-me despenjat, amb la panxa feta una formigonera, arrapant-me pels cantals i agafant-me a qualsevol branca punxegosa que m'ajude a fer avanços. Quan faig el primer descans per a pixar, analitze la situació amb estoïcisme i decidisc fer la pujada acceptant quedar l'últim, sense cap tipus de pressió. Quico, que em veu patir i rabiar, realitza un altre gest de solidaritat prestant-me els pals, què prèviament li ha deixat mon tio Jose.

A mitjan Barranc de Marietes, trobe un ritme constant i acord a les pulsacions, i així vaig fent camí. Metres més amunt, trobe al grupet de xarreta. Als meus companys també comença a passar-los factura l'ascensió, i necessiten un glop d'aigua i un bon respir. La calor ha fet desaparèixer qualsevol bri de frescor a l'ombria matinera, malgrat que el sol encara no ens calfa directament. Crec que no he desdejunat el que tocava. Quan et gires de cul, la panoràmica dels nuclis de la Marina i l'Alacantí comença a ser elevada. Si alce la mirada de terra i mire cap amunt, només pense en l'eternitat de costera. Xano-xano i reviscolant a mesura que el dia avança, arribem al Bancal del Moro, un pla suggeridor des d'on trenca un suau i pedregós camí que arriba fins al cim.

Allà dalt, l'horitzont s'eixampla. Així em referia al post de fa uns anys quan deia que “una volta coronat el cim, amb un ventijol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la immensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d'admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L'Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L'Aixortà, el Penyal d'Ifac, El Cabeçó d'Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d'Onil i el Reconco.”

Arrecerats al vèrtex geodèsic, esmorzem merescudament de bona gana. De nou, i amb la solemnitat que exigeix el moment, apareix a escena el vi El Califato que Quico conrea als Castellets. Sense cap protocol, m'espolse dos glops ben complits que em fan reviscolar. Cada dia sóc més afeccionat al vici ancestral de beure vi espaiadament. El Califato. Quina meravella! Aquest most que compta amb el mèrit d'haver-se desenvolupat per afició, regalla suaument, sense cap aspror i deixant un bon gust al paladar. L'entrepà de pernil i formatge passa amb facilitat i les anous, compartides amb tots, també fan el seu paper de nutrició.

Abandonem la pau i companyonia què hem gaudit al cim i a mesura que baixem entre les cingleres de la vessant nord del Puig Campana, la calor esdevé una realitat molesta, apegalosa i deshidratant. Ho reconec. No tinc cap habilitat superlativa pel que fa als descensos. No prenc el risc de baixar per la pedrera i enfile una senda en zig-zag que xafa nombroses pedres xicotetes que em fan multiplicar la prudència. Parle amb Juan sobre la passió per l'escriptura, que últimament conree rarament. Commine a Juan a que em facilite alguns dels seus textos. Em fa la impressió -i de ben segur que ho encerte- de que són ben redactats i em satisfaran. Després de nugar-me les sabatilles, em quede a soles. Metres més avant esvare fins aturar-me uns metres més avall. Tinc una ferida que sagna lleument al braç dret. M'alce rabiant. Tots els valents cauen de cul. Amb la por consegüent a alguna caiguda addicional, trenquem a la dreta per tal d'observar l'antic pou de neu. Alguns absorbeixen el darrer glop de la cantimplora i jo quasi em deixe els dos bastons.

Arribem al Coll del Pouet sobre migdia i la temperatura ultrapassa els 30 graus. El camí de l'esquerra, que ens porta de nou a la Font del Molí, és ample i costera avall, la qual cosa ens permet córrer còmodament. Després del refugi però, el paisatge és tristament desolador. Els incendis dels darrers anys van deixar aquesta cara del Puig ben socarrada, sense pins que facen ombra o solten una mica de frescor. No hi ha pardals i tan sols copsem el so estrident i llunyà de les xitxarres. La calor és tan extrema que fins i tot m'esgote corrent en descens. Em resta un cul d'aigua calent com una sopa. Anem perdent altitud -Vicent ens ho anuncia des del seu modern rellotge- mentre a la dreta es queda el paratge de El Realet.

Quan entreveiem els voltants de la fi, la Font del Molí ja ha esdevingut una Ítaca necessària, miraculosa, de la qual reomplirem les botelles eixutes, sense rastre de l'aigua que de bon matí havia poat a la mateixa font. El primer raig que corre per la gola és literalment magistral, a l'alçada dels plaers quotidians de la vida. L'hedonisme senzill, barat i agraït a la vista d'uns turistes que plenen, ufanosos, nombrosos bidons d'aigua del naixement d'aigua fresca i natural. Engolisc un litre de colpet, i em dedique a fer uns estiraments fins que decidim posar trellat a l'assumpte: és hora de dinar i refrescar-se. Vicent puja amb mi al cotxe i busquem, no sense dificultat, un caixer disponible per traure suficient efectiu i poder pagar la bacanal que preveiem. Amb l'antecedent d'Alfafara, la cosa només pot fer que millorar. El Banc Santander em cobra la comissió equivalent a dues cerveses. Encara me'n sobraran.

Quan arribem a La Marina, comprovem que hem fet tard. La resta de la colla ja està o bé a l'aigua, o bé amb la cervesa en mà. Qualsevol cosa és ben merescuda després de la pallissa que ens ha donat el quilòmetre vertical. Alguns però, encara no en tenen prou. Amb ulleres de Michael Phelps i amb un estil proper al de Mireia Belmonte, Arias fa unes sèries de llargs a la piscina entre xiquets caldosos amb inflables i parelletes que fan manetes a l'aigua. Algú el bateja com “El Tiburón de la Marjal”, però el malnom no acaba quallant. Al fons d'aquesta estampa, es troben els integrants de la Penya “Els Ganduls”, que fan la seua tradicional trobada d'estiu amb la categoria que se'ls pressuposa. Els amics Pep i Sisco em saluden i em comenten que hui la cosa s'embrutarà. No debades, és una de les penyes amb més tradició i autenticitat de Benidorm.

Abans de dinar, el Valdi em convida a una cervesa que servixen en got de fang. L'efecte fred travessant la gola és, literalment, orgàsmic. Abans d'entrar a la taula del fons, amaneixen Quico i Vicent una miqueta mudats, com jo el dia d'Alfafara. Això s'avisa. A la taula rodona, s'afig Javi López, “El Kilian de Benidorm”. A pesar de no haver fet el Puig Campana amb nosaltres i vindre directament a dinar, Javi és una bèstia del Trail Running i un exemple de superació constant. El seu llibre “La vida que quiero vivir” testimonia els canvis progressius d'una vida sedentària a la d'un esportista d'alt elit com ara és.

Assegut entre el Valdi i Arias, m'adone que la quadrilla ja està queferosa. Les rialles, una ronda de cerveses i una sangria preludien la bacanal que anem a espolsar-nos, sense cap poesia ni preciosisme banal, amb l'abundància que et fa rotar tota la vesprada i la proximitat digníssima i natural d'un cambrer com Paco. I és que, com deia Josep Pla, el naturalisme només té el defecte de ser veritat. Amb el pa i l'all, Paco ens presenta un formatge “Flor d'Esgueva” -Valdi ho endevina a la primera- i un pernil. Quan li preguntem d'on és el cuixot ens respon que ve de la cuina. Si li demanem un altra ronda exclama Cuenta con ello! Faener, sincer i magistral, aquest cambrer.

El menú ha estat acordat per mon tio Jose, amb l'única garantia de menjar arròs amb arròs i que la resta no ens decebrà en absolut. La presentació de tres plats de cigales bollides com un pam i altres tants de gambes a la planxa és un inici insuperable. Els crustacis, frescs i ben cuinats, contenen una molla tendra, abundosa, així com un cap ben sucós. Com l'aigua fa solsides i la cervesa ja és extemporània, passem a la degustació de l'Albariño Pazo Castelos -Denominació d'origen Rias Baixas-, que s'adiu perfectament al consum frenètic del marisc. Quina festa! Els queixals dels comensals roseguen àvidament la closca amb un soroll particular i deixant una muntanya de restes al plat com a mostra de la desfeta.

A fi de seguir despertant les papil·les gustatives que encara romanien somortes per la sed patida al Puig Campana, ens planten tres plats de sepionet a la planxa, amb bona cosa de tinta i all. El pa aconsegueix el paper de protagonista i n'hem de demanar més a Paco. L'art mediterrani de mullar l'oli i deixar els plats com una patena és inherent als membres de l'expedició que, desmaiats, no deixen estaca en paret. Cavalls de bona barra que diria mon pare.

I per fi, després del coitus interruptus d'Alfafara on quasi eixim a galtades per un granet, l'arròs amb arròs. El principal motiu de la reunió, la raó prioritària per la qual tots hem establert la cita, la gran promesa electoral de mon Tio Jose, que desperta ullets tendres i constants paraules d'admiració. Un bon arròs a banda per a compartir, rascar i fartar. Vicent i Quico, sommeliers ben fiables, demanen l'albariño Martín Códax, del qual tenia referències positives i que, passant suau i aromàtic per la gola, compleix per complet les expectatives. Hi ha d'ell però, que orienta el dinar al consum de vi negre, un caldo de La Mancha anomenat l'Abadia del Roble que, amb la llengua com una sabata per tot l'alcohol previ, ja no em sap a res. Una llàstima. No obstant no hi ha temps a esplaiar-se en anàlisis vitivinícoles perquè m'acompanyen uns llops a la taula i els solcs i clarors de la paella són, cada vegada, més evidents. Xano-xano, el metall queda al descobert després que alguns hagen entrecavat el socarrat sense cap fissura, amb una destresa professional que intuïsc que ve provocada per la fam. Quico rasca l'últim i a sobre de la paella només queda la llima, escorreguda i sense possibilitat de profit. Hem fartat com a sangoneres, amb la sensació de no haver menjat més arròs, perquè no hi havia més.

La deshidratació patida a l'excursió i el consum excessiu d'alcohol m'afecten una mica. Intente dissimular l'estat absolut d'embriaguesa esbossant alguna rialla, participant tímidament a la conversa, o anant dos o tres voltes al servei. Tinc moments grans de lucidesa, construccions gramàtiques inversemblants i pensaments heroics. Però, amb la tranquil·litat de no ser l'únic, em trobe torbat i sapalastrós.

Mentre ens trauen les postres, la xica morena de la piscina va unes quantes vegades a pixar. La beguda ens embova en excés, com si no haguérem vist mai a una dona, com si aquella que passa fóra la mateixa Venus que somiava el cavaller Tannhäuser. I les postres. El plat està constituït per un variat de flam, pastís de formatge i tiramisú. Uns dolços que contraresten l'estat progressiu de sublimació -el pet- que amb molt perill estàvem assolint. Exquisits. Per sorpresa, algú, en un estat de lucidesa i alcoiania i amb la poca vergonya de no dir-ho, demana a la cambrera traga una botella de xampany a la taula. Qui va ser aquell capità moro amb ganes de posar colofó al dinarot digne de qualsevol Societat Gastronòmica o dels millors convits reials? Algun dia, si es presta, ho descobrirem.

Amb tot, i després d'un cafè ben aromàtic i dos gintònics preparats, marxem. He de tocar a la Vila i a San Blas amb la banda de Sella i ja faig tard. Em posaran una multa per no arribar a l'hora. La pressa em fa no dir adéu a tots. Fixem la pròxima data. El 6 de setembre, a Onil, serra, gatxamiga i vertical. Amb tots estos antecedents i l'estima que vaig agafant a totes aquestes persones, no puc fer res més que emular a Paco el cambrer i dir-los: Cuenta con ello!